Localitzador per a persones amb alzheimer: GPS, apps i límits
La por de totes les famílies amb alzheimer a casa és que surti i no sàpiga tornar. Hi ha eines que ajuden, cadascuna amb el seu lloc i el seu límit, i una pregunta que cal fer-se abans: què consent la persona i quina dignitat li deixem.
Quan a una persona gran li diagnostiquen alzheimer o una altra demència, la desorientació sol arribar abans que la dependència: durant mesos o anys continua sortint sola a comprar, a passejar, a missa. És just l'etapa en què un localitzador té sentit, i també l'etapa en què encara pot (i ha de) decidir-ne.
Primer, el consentiment
Mentre la persona conservi la capacitat, el localitzador és seu: se li explica, se li ensenya i decideix. Portar una cosa que et segueix sense saber-ho no és cura, és una altra cosa. Quan la capacitat es perd, la decisió passa a la família o a qui tingui la tutela, i encara així convé triar el menys invasiu que funcioni, i revisar-ho amb el metge i els serveis socials. A Espanya, el consentiment i la protecció de dades de salut estan regulats; un localitzador en una persona que no pot consentir és una mesura de protecció, no una comoditat.
Les opcions, de més a menys adequada
1. Teleassistència mòbil
Els serveis de teleassistència de comunitats i ajuntaments tenen versions mòbils: un terminal amb GPS i botó que connecta amb una central les 24 hores, pensat per a qui surt de casa. És l'opció amb persones a l'altra banda i, sovint, la més barata o gratuïta. Es demana als serveis socials.
2. Localitzadors GPS amb SIM (rellotge o penjoll)
Aparells amb GPS i targeta SIM propis, de vegades amb tancament perquè no se'l pugui treure, avís si surt d'una zona habitual i botó d'ajuda que truca a la família. Alguns ajuntaments els presten (Mazarrón, a Múrcia, presta rellotges localitzadors a famílies de persones amb alzheimer). El que cal mirar: la bateria (un dia o dos), la cobertura 4G, la precisió en interiors, la quota de la SIM i, sobretot, que la persona se'l posi.
3. Un mòbil amb una app de localització familiar
Només si la persona fa servir el mòbil i el porta a sobre amb bateria. Aleshores una app de cercle dona el mapa, l'«Estic bé» i els avisos; a Mi Estela, el Mode Gran (lletra gran, pocs botons) i la comprovació suau (si porta moltes hores sense moure's, avisa qui ella ha triat; ho activa ella) ajuden en fases inicials. Ho diem clar: quan la persona ja no sap fer servir el mòbil o se'l deixa a casa, una app deixa de servir, i mai no substitueix la teleassistència ni les emergències.
4. El que no serveix (o serveix malament)
- Un AirTag a la bossa o a l'abric: no és en temps real, depèn de si hi ha iPhones a prop, no té botó d'ajuda i fa saltar alertes als mòbils d'altres persones. Apple diu que no és per a persones. Per què.
- Compartir la ubicació per WhatsApp: dura 8 hores i cal activar-ho cada vegada.
- Apps que prometen localitzar pel número de telèfon: no existeixen.
El que ajuda a més de l'aparell
- Una targeta a la cartera i una polsera amb nom i telèfon de contacte.
- Avisar els veïns, el bar i la farmàcia de sempre: la xarxa de barri troba abans que el GPS.
- Rutines de sortida a hores fixes, que són més fàcils d'acompanyar.
- Les associacions de familiars d'alzheimer de cada província orienten sobre tot això i coneixen els recursos locals.
Fonts
- Ajuntament de Mazarrón: préstec de rellotges localitzadors per a persones amb alzheimer
- IMSERSO: definició del servei de teleassistència
- Apple: una actualització sobre l'AirTag i la localització no desitjada (10 de febrer de 2022)
